Temies el moment. Confessa-t'ho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
La volies cantar sense solemnitat, sense Mediterrani, sense grecs ni llatins, sense picapedrers i sense obra de moro. La volies cantar d'una manera humil, amb castedat, diríem. Veies el cant: creixia.
Lentament el miraves créixer com un crepuscle.
Arribava la nit, no escrivies el cant.
(Vicent Andrés Estellés)
La vida és un matí de cada dia
quan et passava a recollir
una caputxa negra, texans amples
un mural descolorit.
La vida és una classe a
Filologia
on agitàvem el demà,
un sol roig colant-se a
l'assemblea
apunts bruts, cabells daurats.
La vida és un dijous que
acabaria
al teu pis d'estudiants,
quatre espelmes grogues a la
cuina
ombres nues, plats trencats.
La vida és un cel blau cap al
migdia
quan pujàvem al terrat
una cançó d'Extremo, roba estesa
València entre llençols blancs.
La vida és tancar els ulls,
tornar a riure
cridar al vent, sentir-nos
lliures
la vida és desitjar tornar a
nàixer
córrer tot sol, sentir-te
créixer
la vida és el fred tallant les
cares
i una llàgrima incendiant les
galtes
la vida és entendre que he
d'aprendre
aprendre a viure
la vida sense tu
La vida és mossegar la fruita
dolça
a les escales de Mercat Central
pujar per Cavallers fins la
Valldigna
fumar oblits, cantar a crits
La vida és una casa enderrocada
creuant les Torres de Serrans
'Amor, humor, respecte' a la
façana
foc i metralla a les nostres
mans
La vida és agafar el primer
tramvia
del Pont de Fusta al Cabanyal
una ciutat taronja a les
finestres
un món en guerra als ulls
cansats
La vida és una barca abandonada
que vam trobar davant del mar
sentir-nos com dos nàufrags a la
platja
l'últim cop que em vas besar
Aquell sol matiner, les Torres dels Serrans
amb aquell breu color inicial de geranis.
Veus, des del menjador, per la finestra oberta,
Benimaclet ací, enllà veus Alboraia,
escoltes des del llit les sirenes del port.
Cant de Vicent. Vicent Andrés Estellés
3 comentaris:
Vicent Estellés versionat per Obrint Pas, una fusió perfecte!
M'agrada que els cantants posin la lletra dels poetes a les seves cançons, és una bona manera de tenir els poemes sempre presents...
M'encanta aquesta estrofa:
"La vida és una barca abandonada
que vam trobar davant del mar
sentir-nos com dos nàufrags a la platja
l'últim cop que em vas besar"
Bona vesprada.
un bon poema encara llueix millor quan li posen musica!
Publica un comentari a l'entrada