Joc de Daus

Si busques "joc de daus" a la wikipedia, trobaràs que són jocs d'atzar en els quals s'utilitzen un o més daus, i que deriven dels jocs d'ossets. També llegiràs alguna cosa sobre l'antiguitat, curiositats com que, en un abans molt passat, es consideraven jocs controlats pels déus, sobre tot per la deessa Fortuna, filla de Júpiter; i que el fet de llençar daus era un mètode de predicció del futur. Ens trobem amb la famosa frase que s'atribueix a Juli Cèsar: alea iacta est, literalment "s'ha tirat el dau", moments que precedien a la batalla...

Però també et pots trobar, com m'ha passat a mi, amb un llibre d'un escriptor valencià molt conegut, Josep Piera, que destaca, segons el meu parer, per les descripcions dels paisatges, la natura, el menjar, les costums. És una mena de diari de sensacions i de sentiments que es troben identificats amb una terra, i que, segons ell, escrits marcats per l'atzar, una mena de joc o una partida, que es juga amb els mots.

També pots trobar, al llibre, reflexions sobre els valencians, que molts ens fem de segur. Ell diu que quan algú li pregunta si els valencians són catalans, li respon amb un somriure irònic, "i un punt d'amargor prudent en la veu: Si i no. Els valencians antics molts són d'origens catalans, però els hereus dels hereus dels seus descendents, per molt que els cognoms diguen Camps, Fabra, Barberà, Rus, Torró, Pons, Ripoll, es volen regionalment espanyols. Els valencians, per tant són uns catalans de barreja que fan el que poden -fins i tot el ridícul- per ser espanyols; amb excepcions, per descomptat. Però les excepcions confirmen la regla, ja se sap. per quins motius? Per conveniència i obediència, més que per convicció."

Però el què més m'atreu del seu llibre, com em passa amb tots els llibres, no és allò que es conta, no tant el què es diu, com ho és el com se diu. Què important és saber jugar amb les paraules i aconseguir un joc bonic, una partida que valga la pena seguir, unes frases que et provoquen la temptació de rellegir!

"Per somiar que no quede. I si per somiar entenem la imaginació d'un voler -que val més que un desig-, ens caldrà somiar molt, tot i que els somnis, somnis siguen, que deia el clàssic. Costa tan poc, de somiar!"

Paraules boniques també trobes en aquest poema seu, que canta Miguel Poveda...