Ella és bruna i atractiva. De mirada intensa, fosca, profunda i amb molta força... Et parla i et fa mirar-li fixament els ulls, que t'hipnotitzen i no et deixen apartar la mirada... T'atrapen.
La seva energia no li cap al cos, la desborda, no sap com canalitzar-la i moltes vegades no la utilitza amb saviesa, i es desequilibra. És jove, viva, més viva que cap altra persona que pugues conèixer, i molt intel.ligent, tant que de vegades no se'n adona de les seves possibilitats i dubta (com els savis), i no es creu a ella mateixa, que té tanta llum de vida.
Tot just ara comença a fer-se dona, a comprovar que la vida és dura, i és injusta, però no l'entèn, ella és rebel i té foc a la sang, a les paraules, als gestos...
Vol moltes coses, però en el fons no sap què és allò que vol, a part de viure i ser lliure.Té l'ànima forta, però encara no ho sap, i té por.
M'estima, m'estima moltíssim, i jo a ella més encara, perquè és part de mi, i no estic parlant de la sang; aquesta unió és més forta que l'ànima, és de pur sentiment, és indestructible i no coneix ni la distància de l'espai ni del temps, ni la més dura, la dels sentiments, perquè des que va nèixer, em vaig sentir unida a ella per sempre... Ella, tan petita, tan innocent, tan pura, tan bonica... Saps què?
El teu nom et defineix.
El teu nom et defineix.
12 comentaris:
Veus? La catosfera es sàvia. El teu relat equilibra el meu. La llum i la foscor tornen a quedar empatades.
Una abraçada. I felicitats pel relat. ^_^
Vincles de per vida!!!!!! que tinguis molta llum
Gràcies per la llum!
És una bonica història!
Aquesta xiqueta enlluerna per sí mateixa pel que expliques; com el teu escrit, ple de veritables i bons sentiments. Estic segur que es sentirà molt orgullosa d'ell... i de tu també... ;)
Petons!
M'agrada aquesta mirada feta des del cor i plena de sentiment.
Salut!
Ada, que sapigues que no he pogut evitar plorar al llegir açò... Moltes gràcies per eixos sentiments tan bonics i per mostrar-me amb les teues paraules, amb el teu recolzament,i simplement amb la teva existència eixa llum quan la perd, que saps que és a sovint... I que tu me la mostres desinteressadament saps per què? Perquè tú sí que tens eixa "llum"...Només gràcies...
M'encanta el dibuix Ada i saps que recorde quan el vaig fer? I recorde encara eixa exposició de Miró... No sé quants anys tindría però m'ha encantat recordar-ho, i saber que encara guardes aquells dibuixos que et feia... Simplement Gràcies per existir... (Mirar la dedica-cançó del xat ;)
La Meva Perdició, no ho havia pensat i tens tota la raó! ;-)Gràcies!
Gràcies Garbi24, la veritat és que espere tindre llum per a tota la vida!
Carme, ella sí que és bonica! Gràcies.
I gràcies també a Joanfer i a Montse!
Llum, el dibuix el tenia guardat a un sobre amb la teva lletra, escrita l'adreça d'andorra, i dintre dos cromos del Rey León! Qué bonica!! M'alegre que t'agrade!
Hola, Ada, Primer de tot, gràcies per passar pel meu bloc; no saps com agraeixo aquestes puntuals visites. Pel que fa al teu bloc (suposo que abans erets adamusic.blogspot.com, oi?) M'agrada molt aquest disseny i també la manera que t'expresses. Aquesta “Llum” em recorda molt a algú que fa molts anys vaig conèixer. I certament, la “llum“ d'aquestes persones, no s'apaga mai. A reveure !
Hola Grocdefoc! Exacte, jo sóc l'abans anomenada "adamusic", aquest era un nom provissional i el vaig canviar fa poc. Gràcies pel teu comentari, i m'alegra haver-te recordat a algú en aquesta descripció, encara que m¡'he quedat curta! Fins aviat!
Ada m'a agradat el teu relat i estic segura que tu tens llum pròpia, tu petó.
Hi ha vincles que no els pot trencar res ni ningú, afortunada!
Gràcies Bertha i Alyebard! Sou uns solets!
Publica un comentari a l'entrada