Sempre m'ha encantat mirar les mans, i és que hi ha persones que les mouen amb una gracilitat natural que no es pot explicar ni tampoc imitar. A vegades algú diu una cosa i el gest que realitza amb les mans fa una traducció contrària al sentit que es volia donar. Quan passa això, no sé vosaltres què fareu, però jo em refie del que diuen les mans.
Hi ha oficis que treballen directament amb l'expressivitat de les mans, la pensen, l'estudien i la revisen. Creen un tauler imaginari del qual no es pot passar i que indica la part forta de cada compàs. És aquesta la tasca dels directors d'orquestra. M'apassiona espiar-los des de darrera i seguir el moviment ondulant que inventen les seves mans. Quan l'obra no m'enganxa, les mans m'hipnotitzen i em fam romandre en un estat d'absència que finalitza només quan talla la música. No la talla, la tanca, clou el seu puny i això vol dir que es guarda totes les notes, que feia uns segons volaven lliures com el vent, a la butxaca del vestit de pingüí.
Hi ha alguns que són capaços de practicar postures tan belles que sorprenen, mouen dits i mans a tempo i fan dibuixos invisibles. I no es podrà trobar cap posició anti-natural o forçada. Sembla que fils que pengen del cel les mouen mentre elles es deixen fer, relaxades. Són carícies al vent suaus, que només ells saben fer i que ningú les sent.
Els seus moviments em recorden a les ones de la mar quan acarícien l'arena, que van i tornen però no són sempre iguals. Ningú sap com serà la següent ni cap on anirà.
6 comentaris:
Quan conec a una persona sempre em fixo en dues coses: els ulls, la seva mirada, l'expressió que hi posa, si em dóna confiança... I després, gairebé de forma automàtica, les mans. Però no només pels gestos, la seva expressivitat amb elles; sinó també com són, si m'agraden o no, si tenen els dits llargs o curts, grans o petites, etc. Per mi són dues coses que ho diuen tot (o gairebé tot) d'una persona... ;)
Tens tota la raó Joan, per la forma de les mans es poden saber moltes coses també... jo abans llegia les mans de gent desconeguda, i sorprenentment encertava prou! (Encara que era fa molt dde temps, quan era jove, i amb uns pocs graus d'alcohol al cap). :-))
Quan eres jove!! Ostres, no pensava pas que visitava el bloc d'una dona dona tan gran... ;P
Amb un pocs graus d'alcohol jo llegiria fins i tot els peus! jajaj...;P
Ostris qué graciós, ELS PEUS!!!??? jajajaj...
Ets afortunada dius crisis d'identitat aixo vols dir que tens una identitat , jo encara busco la meva.
Si sé una cosa sobre la meva identitat és el que NO vull ser, Striper. I sempre és bo estar buscant-se...
Un saludet
Publica un comentari a l'entrada