Una nit al Liceu

Era ja prou tard quan il dotore Dulcamara va accedir a fer un bis de la seva alegre melodia. Tot el públic de la platea estava de peu, aplaudint amb sonoritat, sobre tot després de veure com el baríton anava regalant petites ampolles d'elisir d'amore a la gent.

La meva germana i jo aplaudirem tant que les mans ens feien mal. Era la primera vegada que assistíem a una òpera en directe i estàvem emocionades. Les notes de l'òpera de Donizetti se'ns havien quedat clavades al cap i encerclaven tots els nostres pensaments. Cantant la cançoneta de la Nina Gondoliera e il senator Tredenti, ens dirigirem cap als serveis, només per fer temps, ja que no teníem ganes d'abandonar la màgia que es va quedar surant a l'aire en acabar l'espectacle. El públic, poc a poc, anava abandonant la sala.

Jo era el senator Tredenti:

«Io son ricco, e tu sei bella,

io ducati, e vezzi hai tu:

perché a me sarai rubella?

Nina mia! Che vuoi di più?»

I la meva germana contestava:

«Quale onore! un senatore

me d'amore supplicar!

Ma, modesta gondoliera,

un par mio mi vuò sposar.»

I després les dues:

«Idol mio, non più rigor.

Fa felice un senator.»

«Eccellenza! Troppo onor;
io non merto un senator.»

Emocionades ens vam tancar als banys i vam  aprofitar per posar-nos al dia dels nostres amors i desamors de la vida, fumant d'amagades. Així va anar passant el temps, volant, com en els millors moments, fins que vam decidir sortir.

Però alguna cosa estranya havia passat, perquè de sobte al passadís no hi havia llums.

«Adorata barcaruola,

prendi l'oro e lascia amor.

Lieto è questo, e lieve vola;

pesa quello, e resta ognor.»

Vam baixar a l'entrada, i tampoc hi havia ningú. Els llums estaven apagats i no se sentia cap soroll, a part de les nostres veus. Perfecte, vam pensar, aprofitarem per fer fotos de la sala d'actes i l'escenari. I, intentant passar desapercebudes ens vam anar amagant del personal que encara quedava revissant l'edifici.

Arribat un moment, ja no es va sentir res. Cap veu. Silenci.

Durant una estona tot el teatre va ser per a nosaltres, ens vam vestir amb disfresses i vam tocar tot el que ens vam trobar, encantades de la sort que havíem tingut, doncs ja no podríem sortir fins el dia següent.

A l'escenari, vam representar de nou l'òpera però en una versió còmica que ens vam inventar. El públic erem nosaltres dues, i ens teníem guanyades.

Quan ens vam cansar de fer tontades i de posar-nos en la pell dels artistes, vam seure als seients que abans havíem ocupat per descansar una estona.

Assegudes i recuperant el compàs normal de la respiració, de sobte vam sentir que no estàvem soles. Enmig de la foscor de la sala, es podia sentir la respiració d'algú. Lentament vam girar l'esguard al nostre costat. No estàvem soles! Al nostre costat van aparéixer persones ocupant tots els seients de la sala. No hi havia cap butaca lliure. Aforo complet d'espectres d'ulls grisos i pell transparent.

La por ens va paralitzar durant uns minuts. Ens vam agafar de la mà intentant dominar les ganes d'eixir corrents d'aquell lloc que en un no res esdevingué aterrador. El públic em va recordar als ballarins de Thriller. Tots ens miraven com si aquella situació no fos totalment surrealista. De sobte el telò de l'escenari es va alçar i una veu en off ens va informar de que a continuació es representaria la primera opera que estrenaria el Liceu: Norma de Bellini, i amb artistes catalans. Va dir la data: 3 de febrer de 1838.

Ens vam fixar en el vestuari dels espectadors que ocultava gran part del cos dels espectres que ens envoltaven. No vam gosar moure un dit durant tota l'actuació, amb la por tatuada a les nostres venes i els sentits paralitzats per la situació.

Quan va finalitzar, tot el públic es va posar de peu, com abans, i nosaltres els vam imitar, aplaudint més fort encara. Només fer la reverència els artistes tot va tornar a quedar en silenci. Els espectres es quedaren paral·litzats mirant-nos fixament. Era estranaya aquella sensació: 2.286 parells d'ulls grisos es dirigien cap a nosaltres. La veu en  off tornà a parlar:

- Ara actuareu vosaltres, és el vostre torn.

Era una veu sobrenatural, amb molts armònics, d'home, però com si parlaren a la vegada cinc persones amb el mateix timbre de veu. Aquelles cinc veus clonades ens posaven la pell de gallina i  vaig sentir unes pesigolles a la nuca que no em van fer gens de gràcia.

Li vaig estrènyer la mà a la meva germana i ella em va mirar. Com sempre, ens vam entendre sense dir res. Ens vam posar dretes i començarem a caminar cap a l'escenari. A l'últim moment, vam fer un crit juntes i vam començar a córrer com mai ho havíem fet.

Encara no sé com vam trobar l'eixida d'incendis, però de sobte ahí estava. Efectivament va ser ben fàcil obrir-la espentant la palanca vermella.

Per fi ens vam veure lliures d'aquell ambient fantasmagoric i vam poder respirar l'aire pur de la nit.

Aquesta és una altra versió del que va passar aquella nit.