DONA LLUNYANA

La tenebra de la tarda

s'ha fet l'ama dels meus jorns

- Dona del meu cos llunyana!-

la llumenaria que tinc

són llamps de ràbia d'absència.

El meu cos, niu d'oroneta

com desitja ta calor.

Els moments nostres junts

es fan llunyans i de somnis.

Tinc fam d'eixos somnis

on tu i jo ens feiem un.

(Sovint em trobe a mi

repetint el teu nom en lletania;

potser siga aquest remei

l'únic que sèsia els meus somnis).

Tinc fam de mirades silencioses i nostres

trencades per sons de besos.

Tinc passió de tu, i no et trobe,

-i com la fam-

ens engrosa cada instant.

Silenci d'absència teva

em crema els ulls i la llengua,

i així vaig mut i cego

sense el calor del teu cos.

L'absència dels teus besos

gela el meu cos,

i el que és desig

es fa passió i fam-de-tu.

Dos coses greus m'has fet,

m'has obert la fam de cos

i m'has viciat al teu només.

Com records de xiquet,

pense en aquells moments quan buscavem soletat,

quan apreniem l'amor

enganyant-nos quasi sempre.

La nit els embruta d'oblit,

on montons d'estels desitjosos

llampegen la teva anyorança.

TRISTOR DE CRITS OFEGARS

PER MANCA DE CARÍCIES TEVES!

* Aquest poema el va escriure el meu pare, fa molts anys. El vaig trobar de xicoteta, entre unes cartes que li havia escrit a la meva mare i volia compartir-lo, perquè pense que és preciós, directe i sincer.