Pagliacci, de Leoncavallo

Acabe d'escoltar, en aquest precís moment, l'òpera "Pagliacci". Ufff, sospir, encara no he reaccionat i em trobe en aquest estat d'ensomni que s'apodera dels teus pensaments quan alguna cosa t'ha emocionat. Qué bonica! Excés de sensibilitat no pot ser sà... però val la pena sentir-lo.

Quan pense en Giuseppe di Stefano com cantava, amb tant de sentiment i una meravellosa tècnica vocal, i recorde fets de la seva vida, com que va estar enamorat de Maria Callas i aquesta no li corresponia... Imagine com seria cantant sentint vertaderament el que està passant a escena, és el verisme, el teatre dintre del teatre, com només ell ha sabut transmetre. És, en definitiva, el teatre de la vida.

Per posar-vos en situació, Canio és il pagliacci, el "payaso" d'una companyia de teatre de la Commedia dell'Arte, i acaba de descobrir que la seva dona l'enganya amb altre, tal i com representen a escena. Però the show must go on, i ha de començar la representació en la qual ell fa el paper còmic...

Vesti la giubba e la faccia infarina.
La gente paga e rider vuole qua,
e se Arlecchin t'invola Colombina,
ridi, Pagliaccio, e ognun applaudirà!
Tramuta in lazzi lo spasmo ed il pianto;
in una smorfia il singhiozzo e il dolore...
Ridi, Pagliaccio, sul taro amore infranto!
Ridi del duol
che t'avvelena il cor!

Vistes la casaca y te enharinas la cara.
La gente paga y quiere reírse aquí
y, si Arlequín te levanta a Colombina,
¡ríe, Payaso, y todos aplaudirán!
Cambias en chanzas el dolor y llanto;
en burlas los sollozos...
¡Ríe, Payaso, de tu amor destrozado!
¡Ríe del dolor
que envenena tu corazón !


Ufff! sospir