Això era i no era, dos monjos que estaven llavant unes tasses al riu quan van veure que hi havia un escorpí ofegant-se a l'aigua. Un dels dos monjos el va treure inmediatament i el va posar delicadament a la riba del riu. Just abans de deixar-lo a terra, l'escorpí va moure ràpidament la cua per a picar al monge.
- Ai! quin mal! M'ha picat al dit! - va cridar l'home tot adolorit. Quan el dolor va anar marxant, amb el dit unflat, el monge va tornar a la riba per acabar de llavar la seva tassa. Mentre estava enfeinat, va veure que l'escorpí s'havia tornat a caure a l'aigua. De seguida, va posar la seva ferida mà al riu per tornar a treure l'animal. En deixar l'escorpí a terra, aquest li va tornar a picar. L'altre monjo doncs, li va preguntar:
- Amic, per què continues salvant a l'escorpí quan saps que la seva natura és picar?- perquè- va respondre el monge- salvar-lo és la meva natura.
4 comentaris:
Està molt bé ell era fidel als seus principis, malgrat les conseqüències...Tot i que podia haver anat més en compte!
Petonets.
Una d'aquestes històries amb missatge, però ens hem de preguntar quants de nosaltres salvaríem l'escorpí ja no la segona, sinó la primera vegada. Encara que pensant una mica, el podríem salvar, però segur que hi ha maneres millors que agafar-lo amb les mans nues...
Quina història més impactant!!!
Avui dia d'aquestes "natures" com la del monjo sembla que no n'hi hagin gaires, o potser estan amagades.
Com les de l'escorpí, en canvi, sí que se'n veuen... moltes.
jejeje, sou literals eh... aquesta història jo l'entenc en termes generals, i em va agradar el fet que aquell monjo, malgrat saber que era perillós salvar l'escorpí, no puguera evitar fer-ho... Em dóna esperança el fet de pensar que hi ha gent així al món, jo crec que sí que hi ha... També molts com l'escorpí, Carme, segur!!!
Que tingau bona diada!
Publica un comentari a l'entrada