Cita


"No podem canviar les cartes que ens han repartit, però encara hem de jugar la partida."

Randy Paush



dimecres, 28 de juliol de 2010

Panderoles

Pensareu que és un tòpic, però els tinc moltíssima por a aquests bitxets... En realitat no sabria dir exactament si el sentiment que em provoquen és de por, de fàstic o d'impuls assassí, però que no és positiu ho tinc clar.
En estiu hi ha com una plaga de panderoles per tot arreu, fins i tot al lloc de treball... i creieu-me que no et deixen treballar, són més descarades... i llestes, molt llestes! Que fins i tot saben volar! I quan creus que has acabat amb elles, es fan les mortes, i resulta que estan més vives que tu!
I em sap greu, perquè tots aquests sentiments contradiuen el meu instint inicial de "tota criatura té dret a viure i blablabla..." i sempre intente recordar l'escena d'una peli (que no recorde el nom) on estaven a un monestir de monjos budistes i li ensenyen a una aprenent a estimar als bitxets... Si, si, molt bonica la peli però jo no puc tocar-los!!
I també diuen (la gent parla molt, i ho dic per mi també) que si tens una fòbia has de perdre la por enfrontan-te a ella i tot això... (en serio? de veritat és necessari "patir" quan es pot "no patir"?)...doncs he estat buscant imatges de panderoles per google, i només de veure la pàgina 1 que surt, se m'han posat els pels i la cua de punta!
Val, doncs, després d'això, he buscat informació sobre elles i resulta que fa 300 milions d'anys que existeixen!! És curiós... Clar, potser per això són més llestes que nosaltres (que jo almenys). A part de la coneguda llegenda urbana que diu que són les úniques que sobreviurien a un atac nuclear, també he descovert que poden viure fins a 3 anys... i aixó és moltíssim si tenim en compte que una mosca només viu 4 dies... Cadascuna pot posar fins a 40 ous... (estic llegint i copiant, si) I també tenen una espècie de verí bacterià que passa del seu "cos" fins a les potes (que ténen pels i tot, ho sé perquè m'he trobat una desquartitzada a la fotocopiadora) i que deixen a tot allò que toquen... Així és que bones per la salut no són. Però clar, d'ahí a creure's amb el dret a exterminar-les... bufff quin dilema! No us heu dedicat mai de petits a matar formigues, només pel fet que hi havien moltes, i després heu pensat: "Però 10 meu! què he fet! sóc una assassina en sèrie!!" ?? Doncs a mi si m'ha passat, i després no se'm va ocorrer altra cosa que deixar-les menjar i regalets per a la casa... és el que té ser contradictòria, que al final ja no saps què fas...

12 comentaris:

Candela ha dit...

Que asco que asco que ascoooo!!!!!! No hay bicho mas repugnante en la faz de la tierra, por dios... me pasa igual que a ti... uuiuurggghh

Geno ha dit...

Me uno al club ¡que asquito de bichos!

garbi24 ha dit...

Doncs jo soc un assassí en serie? ups no ho sabia

Albert B. i R. ha dit...

Veig aquests animalons tan petits que no m'espanten. Si fossin més grans que nosaltres, llavors sí que m'acollonarien!
Has donat totes unes dades que desconeixia. 40 ous! Un verí bacterià?!

Carme ha dit...

Ei! que no cal passar-se ni per un costat ni per un altre... una mica de fàstic si que fan, sobretot si n'hi ha molts... però tant com fòbia tampoc. Ara bé, si cal em poso a fer d'assassina en sèrie de bitxets d'aquests sense cap remordiment. Cap ni un eh?

La Meva Perdició ha dit...

Jo tinc dos grans enemics, les paneroles i les bavoses, són el meu punt dèbil, i faig figa quan em tinc que enfrontar a qualsevol de les dues.
Sense anar més lluny fa dos dies va entrar una panerola pel balcó. Era de les vermelles o americanes, que volen, i són més grans, mooolt més grans, argggghhhh. Si no és per la meva parella i el meu gat que van mantenir una lluita aferrissada amb la bestia infecte, no se què hauria passat!.

Per cert no sabia que per aquí en dieu panderoles, em sona com una panerola amb pandereta, així potser tenen una vessant divertida. ^_^

XeXu ha dit...

Està molt bé estimar totes les bèsties, però quan veus un mosquit per l'habitació també l'esclafes perquè no et piqui, no? Doncs amb les paneroles cap mena de pietat, quin fàstic que fan!! A més, les de Barcelona són rotllo Mimic de grosses. Vivint gairebé tota la vida en un poble proper, eren uns escarbatets petits (fastigosos, però petits), i quan vaig veure les de Barcelona, aaaargghhhh!!

Bertha ha dit...

Aquests bestiola els odi, són repugnants i fastigosos, quan veig algun em poso negra, els tinc pabor, no he pogut veure les fotos, que fàstic...

Alyebard ha dit...

No em fan fàstic ni por, però quant n'extermino alguna sempre penso quin mal bitxo que devies ser a la teva vida anterior que t'hagis reencarnat en això. T'acabo de fer un favor, ara et reencarnaràs en una cosa millor; Belen Esteban, Farruquito, etc....
Les aranyes no les mato i les trec de casa.
Per cert no vegis mai "Mimic" no sobreviuries a la pel·lícula :D

Ada ha dit...

Jajaja... sou boníssims!!!
La Meva Perdició, a mi em passa el mateix!! i les marrons són les més llestes de totes!! jaja... Fa uns anys em va passar això mateix, que va entrar una volant pel balcó, i saps que vaig fer? Me'n vaig anar de casa! Però al final ens vam fer amigues i tot, i vam conviure durant uns dies juntes...
Xexu! Si et pica un mosquit i el mates et deixa de picar la picadura, saps? és un fet comprovat!
Moltes gràcies per la no-recomanació de "Mimic"... No la pense vore!!! jajaj...

fada ha dit...

He hagut de clicar per veure de quina mena de bèstia es tractava. Aquí jo en dic escarabats, però t'asseguro que tinguin el nom que tinguin són igual de fastigoses!! Petons, maca.

Ada ha dit...

Hola fadeta! Els escarbats són de color negre i em cauen més simpàtics, no? almenys a la meva terreta els diem així... però si, són fastigoses en general! Puag! no puc ni entrar al meu propi blog! 10meu!

Saludets, bonica!