No pensava que podria resistir 22 km caminant per la muntanya, amb pluja, i un sól d'allò més escarpat... Però ho vam aconseguir!!!
El millor de tot va ser poder disfrutar de la companyia, d'anar caminant parlant, riguent de la vida i poc a poc, sense adonar-nos anàvem fent camí.
I poder descobrir coses noves a la meva terra, noves olors i paisatges... sovint no apreciem els detalls que tenim a prop perquè sempre intentem anar més enllà: pensar en futur, mirar lluny... Quan el més important i bell està aquí i ara, ben a prop, i no ho veiem.
8 comentaris:
DE vegades val la pena mirar al voltant nostre per descobrir coses que ni haviem vist mai
Qué bonico Ada!! =)
Mirant les petites coses es pot ser molt fdeliç.
Les gotes a les agulels del pi reflecteixen tot el món que le s envolta i la fragilitat de la flor de l'estepa blanca commou per allò de la bellesa inassolible, millor no tocar-la que es desmunta de seguida... :)
22 km? What? Recreàveu la marxa del senyor Frodo i Sam cap a Mordor? Aquests romans estan boixos! (Asterix, diu) ^_^ Imatge idíl·lica: descobrir la meravellosa natura, des de la terrassa d'un agradable xiringito, fent unes canyes, i sentint el cant dels ocells a mitja tarda. :)
jajaj! Si, vint-i-dos!!! Encara no sé com vam sobreviure, anàvem com a cabres per la muntanya, caiguent-nos per l'aigua que plovia, va haver un moment que quasi em desplome allà dalt... Jo buscava un xiringuito però no hi havia cap!!! Tu si que saps, si...!
Com canviaria el món si preguéssim aquesta actitud de valorar les petites coses que ens regala cada dia la vida... Carpe díem!! ;)
Una senyora caminada però veig que va valdre la pena. I unes fotos molt boniques.
Carpe diem Joan!
Si, la caminata va estar genial, gràcies!
Publica un comentari a l'entrada