Escrit a mà

Once

Una bona recepta per passar una bona estona a casa, tranquil·lament, amb companyia o sense, i si fa fred, millor.
No penseu que és un pastelón més del tipus: "xic coneix a xica-xic perd a xica- xic recupera a xica." No nonono no , qué va. Aquesta és una història que podria haver passar perfectament, de fet, crec que a mi m'ha passat alguna vegada! (o dues).

Bé, el cas és que ens trobem a un músic de carrer, que interpreta les seves pròpies cançons, fins que una noia se li acosta cercant conversa. M'encanten les imatges i l'escenari de cada moment, sobre tot quan van pel carrer: ell amb la guitarra de forats, ella amb l'aspiradora trencada.
Ell li demana que l'acompanye al piano amb algunes cançons que ha compost, i així formen un grup que sona molt bé.

Aquesta és una pel.lícula que recomane per molts motius. Conté una sutil.lesa inesperada, té música, sentiments, realitat i tendresa. El director és l'irlandès John Carney, i els intèrprets són cantants al mateix temps i ténen unes veus precioses: Glen Hansard i Markéta Irglová.

M'encanta ella, el seu personatge: una dona realista, responsable, conscient del seu paper al món, de les seves obligacions, amb els peus a terra... però que amaga grans sentiments que ningú sap, només s'intueixen. una pianista sense piano.

Ell: sommiador, melancòlic, que viu al passat i es lamenta de la seva sort. Un artista de carrer amb molt de talent.

La peli: Va ser guanyadora d'un òscar a la millor cançó, encara que no és coneguda i va passar completament desapercebuda per a la gran crítica. Es va donar a conèixer en el festival de "Sundance" al 2007.

Un paisatge: quan ell es recorda tocant en un camp ple de margarides groges silvestres.

Objecte: la guitarra de forats.

Moment: quan ell li pregunta com es diu en txec "¿Le quieres?" i després ella li respon: ''miluhu tebe''.

Òpera al mercat

Un dia qualsevol, de bon matí, vas a comprar el pà, passes pel mercat i enmig de l'olor a carn i verdures, et trobes amb açò:

Així sí que aniria tots els dissabtes a comprar!

No sé de qui va ser la idea, però em sembla genial, és una forma d'acostar la música a tothom, divertida i senzilla. M'hagués agradat estar allí per poder afegir el meu aplaudiment.

Qui sap on ens pot sorprendre la música la propera vegada!?