L'encenedor de paper

Vaig caminant pel carrer, un carrer molt transitat i amb una gran vorera, ampla i plena de gent que va carregada de bosses, totes iguals, del mateix color que les bosses que fan publicitat d’un conegut magatzem.

De sobte, un olor a cafè acabat de fer m’atura i em fa tancar els ulls. No pot ser que siga el mateix olor que setmanes abans sentia mentre Didier em deia que era bonica. Estàvem a una cafeteria de potser tres metres quadrats, allargada i asfixiant, sense finestres ni sortides d’aire, però amb olor a cafè i a cigarreta mal apagada.

Quasi no me’n adone que estic fent embossament de peatons, fins que algú m’espenta i diu “perdone”. Deuria de continuar caminant, doncs sé que estic a punt d’arribar tard a la meva cita, però a l’últim moment canvie d’opinió. “Són només cinc minuts”, pense. Demane un cafè sol al cambrer, sense sucre. Aquest em mira amb ulls negres i misteriosos i em somriu amablement.

De sobte veig que sobre la barra hi ha uns paperets cridaners amb imatges d’un concert de jazz. Els agafe, semblen útils com a senyals de lectura. “Aquesta és la programació que tenim de música en directe dels dijous per a aquest mes i el següent”, m’informa “Ulls-negres”. He de tornar a aquest bar, precís, pense mentre amague amb cura les senyals de lectura al bolso. Només una pregunta em dóna voltes al cap: “Com s’ho faràn per fer entrar tota una big band en tres metres quadrats?!”. Però als dos segons aparte els dubtes, segur que ténen alguna porta camuflada a una paret, amagada darrere de qualsevol pòster que fa que aparega tot un escenari invisible i ple de llums violetes.


Una camioneta amb una inscripció en color fosforescent s’atura al semàfor que hi ha enfront de la porta del bar. Més bosses del mateix color passen ràpidament i desapareixen.
Apure el cafè i observe el “poso” que queda intentant revelar el meu futur... Crec que és ben clar: “arribaràs tard!”. Val, si vaig a arribar tard, almenys deuria portar-li un regal a mode de disculpa. Això és! Què gran idea! Pague i marxe ràpidament, sense acomiadar-me d’Ulls-negres. Quina bona sort he tingut al trobar-me just al costat d’un gran magatzem molt prestigiós. De segur que ací trobe un regal que em disculpe i aconsegueixc robar-li un somriure a la meva cita, sempre tan puntual...
Entre, “uff quanta gent! He de ser ràpida!”.

Una mica marejada per la multitud de gent, colors i llums, passe directament a la secció de llibres. Si, aquest és, el que està a l’estant més visible, aquest de segur que li agrada. Compre. Marxe. Aquesta vegada no hi havia cap Ulls-amables, només uns Ulls amb aquest dibuix: “$”.

Ràpidament esquive a la gent que passa pel voltant, la vorera sembla un camp de batalla per veure qui adelanta més, però jo sóc ràpida i no deixe que ningú em passe.
Metro. Parada. Surto a l’exterior i... La cara llarga de la meva cita m’espera impacient, i sense rastre de somriure. Abans de deixar-me explicar em diu “Se pot saber on cony estaves?!”. De sobte me’n adone, mire al meu voltant i comprove que continuen passant les bosses i les persones, totes són del mateix color, mire avall, jo també en porte una del mateix color! Al mateix temps passa una camioneta amb una inscripció fosforescent que diu: “Compra el millor regal: L’encenedor de paper”, just el mateix llibre que jo he comprat i que ara li done a la meva cita. “Per què em compres aquest llibre? Ja l’he llegit fa setmanes! Per què arribes tard? Porte tres quarts d’hora esperant!”. “Ha estat la suggestió”, conteste, “Vols que anem a un concert de jazz dijous per la nit?”