Els Papalagi

Sovint, davant la observació d’altres cultures completament diferents a la nostra, de la seva forma de vida, d’ésser, de pensar, ... ens sorprenem. I resulta curiós com immersos al nostre etnocentrisme, sempre pensem que allò nostre és el millor, el més còmode, el més lògic. D’aquesta manera, resulta senzill dir que la globalització és el procés inevitable que permetrà a totes les cultures que no són com la nostra, gaudir de totes aquelles comoditats que tenim i elles no. Els obrirem els ulls al nostre saber, perquè pensem que són com xiquets, i és deure nostre, com a civilització “superior” i “avançada” que som,ensenyar-los a viure, a pensar.

Si alguna vegada has pensat d’aquesta manera, potser davant aquest llibre, i després d’haver-lo llegit, és clar, et planteges algunes coses.
El senyor Erich Scheuermann, es va dedicar a reunir uns discursos que ell havia escoltat dir a un cap d’una tribu de la Samoa, anomenat Tuiavii de Tiavea, on explica amb les seves paraules, després d’haver fet un viatge per l’Europa dels anys 1930, com són els homes blancs que ell anomena Papalagi.

Al llibre podem trobar molts arguments que ens descriuen amb molta saviesa i, sobre tot, crítica. Així, primer parla del nostre mode de vestir, i es sorprèn de la quantitat de “tapalls” que portem a sobre; i explica que nosaltres, els Papalagi, tenim la fixació de cobrir tot el cos i de portar quantitat de coses a sobre. No entén perquè les dones, que tenen un cos tan bell, han d’anar sempre tapades (bé, situem-nos als anys 30-50), i es cobreixen tant, diu, que els homes es passen tot el dia pensant en el cos de la dona, fins arribar al punt de la obsessió. Per ell tot és més senzill, perquè des de petit ha observat el cos de les dones de la seva tribu i no té necessitat de pensar com serà.

Després fa una reflexió sobre els diners, allò que més s’estimen els Papalagi, sempre pensant en els diners. Es sorprèn del fet que no pot trobar res que siga gratis, tot es paga. Bé, ell diu que només ha trobat una cosa que sí que ho és: l’aire per respirar, encara que no està segur de si algun dia es pagarà per ell. Tuiavii diu que és trist comprovar com un home que és ric no sap mai si els seus amics l’estimen de veritat o només pels diners. Segons ell quasi sempre és per aquesta segona raó. I aquest fet també turmenta els Papalagi. Segons ell, no és molt honorable portar moltes cordes amb closques i conquilles, perquè no ens deixen respirar ni fer els moviments naturals que el cos necessita fer. Ell diu que segons els Papalagi, qui no té diners és pobre i infeliç, però no pot evitar comparar els seus germans que tenen la pell brillant i els ulls plens de lluminositat, amb els homes que ell ha vist, pàl•lids, tristos, però “rics.” De veritat són pobres ells? No ho creu.

Després també explica altres formes de pensar, curioses, com per exemple els possessius “meu” i “teu”, perquè ells no tenen dues paraules diferents per a dir meu o teu, solament en necessiten una, que té el mateix significat. Aquesta diferència de vocabulari en particular, em sembla preciosa, per què l’hem de destruir?

Per últim, reproduiré un fragment que també pot servir de reflexió:
“La vida del Papalagi es muy parecida al viaje en bote de alguien a Savii (de viatge), alguien que desde el momento de zarpar está pensando: ¿Cuánto tiempo me tomará llegar a Savii? Él piensa y no se da cuenta del amistoso panorama por el que está viajando. Por el lado izquierdo, percibe una cordillera. Tan pronto como la han visto sus ojos ya la ha encerrado en su mente. ¿Qué habrá detrás de esa montaña? Quizás un desfiladero estrecho y profundo. Con todos esos pensamientos no puede unirse al cantar de los jóvenes remeros. Tampoco se da cuenta del parloteo feliz de las doncellas. Inmediatamente después de pasar la bahía con sus cordilleras, un nuevo pensamiento empieza a importunarle. ¿Se levantará una tormenta, antes de la caída de la noche? Sus ojos escrutan los claros cielos en busca de nubes. Todo el tiempo pensando en la tormenta que podrá venir. La tormenta no llega y al caer la noche llegan a Savii. Pero él tiene la sensación de que no ha hecho este viaje en bote, pues sus pensamientos han permanecido lejos de su cuerpo y lejos del bote. Podría perfectamente haberse quedado en su choza de Upolu. “