Ha estat una de les millors cellistes d'aquest món, en opinió meva, la més expressiva musicalment parlant i capaç de transmetre una intensitat que et commou d'una manera encantadora.
Nascuda al 1945 a Oxford, ha tingut una vida molt intensa però massa curta, ja que en 1973 comença a tindre problemes per a tocar a causa de l'enfermetat que contrau, l'esclerosis múltiple i que acabaría amb la seva carrera personal i profesional quan ella contaba només 42 anys.
Al 1966 coneix al gran pianista i director Daniel Barenboim, i a l'any següent es casen, després d'haver-se convertit al judaisme. No indagaré amb les relacions que va mantindre durant la seva vida personal, ja s'ha escrit molt d'això, sobre tot per part de la seva germana, que jo crec que alguna mena d'enveja li tenia, perquè si no no es comprén com va deixar fer aquella horrible pel.lícula en la que destapa totes les gràcies i desgràcies de Jacquie… I aquell llibre escrit que parla més d'ella mateixa i de com la seva vida es veu "alterada" per la presencia de la seva genial germana. Tampoc jutjaré a Barenboim, ningú pot fer-ho, i no negaré que ha estat un gran pianista, però què voleu, sóc massa romántica i m'haguera agradat un altre final…
I millor demostrar-ho sense paraules, amb aquesta gravació de petita on toca acompanyada de la seva mare Iris du Pré:
I un altre:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada