Sovint esoltem una melodia que ens resulta familiar, però no sabem d'on vindrà, segurament la coneixem per haver-la vist a algun anunci de televisió que ens ha cridat l'atenció i, com que apareix moltes vegades, acabem entenent la cançó i ens "enganxem" a ella. És el que passa quan diguem que "se m'ha pegat aquesta cançó i no puc deixar de cantar-la". Clar, és que per a "entendre" i "enganxar-nos" a una cançó o una melodia l'hem d'escoltar primer, varies vegades, llavors sabrem si ens ha agradat o no. Pense que això passa amb aquesta Dansa de les hores, quan l'escoltem pensem "Ah si! jo la conec aquesta melodia, molt bonica!", però no reparem en que pertany a una òpera, aquella gran desconeguda (o aquella senyora grossa que crida molt, segons els xiquets).
Aquesta dansa, representada per un ballet, és de la Giocconda, de Ponchielli, estrenada a la Scala de Milán allà per l'any 1876 (és a dir, avans d'ahir). Complicat argument que mostra els sentiments des del seu impuls fins a l'autocontrol i l'amor en estat pur, La Giocconda esdevè l'heroïna que a tots i a totes ens agradaria ser, que, enamorada com està d'Enzo Grimaldi, aconsegueix enganyar al malvat (també hi ha un malo malísimo) per salvar-lo al preu que siga... I no conte més!
En aquest fragment del ballet podem apreciar com volen per l'escenari Ángel Corella i Letizia Guiliani:
Però... la veritat és que l'hipòtam tampoc ho feia malament...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada