tots som fruits d'aquesta terra,
la terra ens alimenta:
en ella creixem, tija i flor,
i quan morim
ens marcim en la terra.
Tots som fruits de la terra:
Mengem de la terra
i després
la terra ens menja."
(Cançó azteca)
Aquesta cançó - poema, explica la visió de reciprocitat que tenien entre els humans - la natura - els deus. La Terra per ells no només era un jardí que els alimentava, sino també una boca amb fam, expressant així la gana còsmica dels deus, que exigien ser alimentats amb humans. Sovint recordem d'altres cultures, només aquelles coses que ens semblen més inexplicables, i així ens perdem altres visions, altres colors, altres mons...
7 comentaris:
el cicle de la vida és pot dir de moltes maneres però sempre segueisx el seu camí
Molt maca la cançó.
Quin llenguatge més curiós!!!
Solem sempre fixar-nos en la diferència, potser no per mal, però si és igual que el que nosaltres tenim no ens crida tant l¡'atenció, naturalment.
Per això hem d'estimar la terra...Com deia un famós "jefe" indi: "la terra no ens pertany, nosaltres pertanyem a la terra"!!!
Petonets.
Tens raó. Haurien de respectar i cuidar la Terra com és mereix. És l'única que tenim i un llegat pels nostres fills.
Bonica la cançó!
m'agrada el fons i la forma i el rerefons de la cançó asteca.....hem de viure d'acord amb la terra
S'asembla als mantres de la India i a molts altres càntics espirituals o religiosos del món mundial. És curiós com les diferents cultures, religions, mestratges... apunten tots al mateix fons i nosaltres ens capfiquem en que només el nostre és el bo, és el millor, és l'autèntic i busquem els punts de diferència en lloc de buscar els punts de connexió.
Publica un comentari a l'entrada