Els perills de fer senderisme

Després de dubtar entre un matí de compres a Lleida o anar a fer una passejada tranquil•la pels voltants i disfrutar de la pau que dóna sempre el contacte amb la natura... (Encara que anar de compres també dóna molta pau... però no a la targeta de crèdit, aquesta que és màgica i pots gastar i  no t’avisa fins a dos o tres mesos després)... M’he perdut! Ah si: La meva germaneta i jo, vam decidir fer una ruta de senderisme que, teòricament, només tenia 4 km de camí. Aleshores vaig pensar: “val, no tenim ni idea de fer senderisme, però hem caminat molt per ciutat, i si vaig aguantar un dia 22 km, 4 no és res!!”. I finalment, vam decidir aquesta opció que ens va dir l’escalador, company de pis de Llum... (No és per res, però aquell dia vaig comprendre que els escaladors estan bojos!! I m’encanten eh, que conste, que els trobe molt atractius, però... no em deixaré aconsellar mai més per un!) Centrem-nos en la història, que tampoc es tracta de llençar les culpes a tothom.

Resulta que l’escalador i la seva parella, ens indiquen la ruta que havíem de seguir. Semblava prou senzill: seguir les marques de color groc o vermell. Com en aquell conte, però sense ser miquetes de pa que després es mengen els pardalets. Total, que xino-xano se’n anem Llumeta i jo pel camí, ji ji, ja ja, fes-me una foto aquí, ara allà, mira quin arbre més bonic... ui! un bitxo! Jajaj!

De sobte les marques vermelles ens vam portar a un barranc (les grogues havien desaparegut), i baixarem totes decidides, encara que ens va semblar un barranc molt... xungo! El que hi ha al costat del meu poble té les pedres més petites, en ma vida havia vist roques tan grans i difícils de travessar... Poquet a poquet vam començar a tindre dubtes de si era aquest el camí o no, doncs se suposava que en hora i mitja o dues hores haguérem arribat on l’escalador ens havia deixat el cotxe... Perquè de sobte, hi havia llacs de tolls d’aigua bruta i fastigosa, plena de fang, zapateros (però no polítics, sinó bitxos que neden a les piscines), bavoses, cucs que podrien ser sangoneres, arenes movedisses... Cada vegada era més difícil passar i havíem de pensar com collons escalar les roques per no mullar-nos amb tots els bitxos (lo boniques que eren les sabatilles de Llum de color rosa! Joer!). Jo em vaig preguntar si el senderisme era tan complicat, i la veritat, no recorde haver passat mai per llocs tan adustos, ni tan ... solitaris!

La por ens va envair quan vam comprendre en un moment del camí, o del barranc, que havíem d’escollir entre escalar una roca per no se sabia on, o mullar-nos al bassal d’aigua fangosa i fastigosa... Jo vaig escalar la roca, gràcies a que Llum em va espitjar el cul, que no sabia que pessara tant! però va ser difícil! Joer, ja podria tindre més llocs on agafar-se! I la meva germaneta, després de tres quarts d’hora, es va decidir per mullar-se les sabatilles roses... però van de deixar de ser roses, clar! I amb tots els bitxets allà fugint i dient “socorro monstres gegants!”... En aquest punt ja començàvem a no divertir-nos i a tindre ganes de plorar. On estaven les marques vermelles??!! Ni una! Llavors començarem a tindre visions, i a cada pas ens semblava veure un camí per allà dalt de la muntanya. Així que vam decidir arriscar-nos (tot per no tornar enrere!) i pujar una muntanya. Així, cap amunt. Literalment. Però era molt complicat, perquè els arbres i matolls no et deixaven passar, i hi havia punxes i cosa d’aquesta verda de la humitat que té pels! Però vam aconseguir pujar la muntanya en línia recta! I aquí ens vam portar una gran decepció, perquè no es veia res! Tot era vegetació en estat salvatge per on no passaven ni els rajos de sol. Acollonades de por, fam i set perquè no havíem dinat i eren les quatre ja de la vesprada, de sobte va vindre el que faltava... Vaig sentir el crit d’un porc senglar que ens estava perseguint! I vaig pensar: “merda, a sobre avui m’he posat la colònia que fa tan bona oloreta i segur que li agrada!” I em va sortir una frase terrorífica: “Llum! Corre i baixa la muntanya tot lo ràpid que pugues!!” i les dues corrents, enganxant-nos en totes les rames, tocant ja bitxos i sense fer ascos a res... vam baixar la muntanya, i fins i tot vam haver de fer “relliscada” per una pendent llisa que tenia la muntanya i com si fos un tobogan xiuuuuu, vam baixar fins quasi mullar-nos a les arenes movedisses dels zapateros i vam desfer el camí de roques collonudes fins tornar al principi del barranc xungo dels Pirineus, i plorant vam parar un cotxe que passava per la carretera a les sis de la vesprada per a que ens portara on teníem el cotxe!!

Ah, i en una de les “escalades” que vam fer, em vaig esvarar i em vaig donar una hòstia contra una roca que va fer un soroll impressionant!! Quasi perd el sentit! I això que jo anava avisant a la meva germaneta, que quan et caus, que poses les mans primer... però no havia comptat amb que les mans també rellisquen!

Així que ara estic al llit, dos dies després, amb febra, un ull a la virulé i un morató que va canviant de color segons el temps que fa... Crec que vaig a posar-me un parxe de pirata i dedicar-me a escriure tonteries al blog que és més segur. Directament.