Ara, després de veure aquest film, no entenc com no em motivaba abans el seu títol. Ja té molts anys aquesta obra de Josecho San Mateo (és de l'any 2000, però el meu temps personal segueix unes lleis de moviment pròpies, crec que va una mica més lent) i no l'havia vista fins anit i he de confessar que m'ha deixat un cert regust amarg i gris.
Més enllà de l'estètica "xunga" del món del carrer, les drogues i la prostitució, es troba l'esclat dels protagonistes representats per Unax Ugalde i Pilar López de Ayala, embeguts de sentiments d'amistat, d'amor, de vida...
És la seva pròpia forma de vida, inconcebible per a la societat actual, incerta i caòtica, però que és seva, i per això lliure.
Durant l'estona que he passat mirant-la, m'he fet moltes preguntes (sobre tot "per què?"), he rigut, he comprés, m'he confós, he jutjat, he patit, he plorat... M'ha agradat.
BÁILAME EL AGUA
Báilame el agua.
Úntame de amor y otras fragancias de su jardín secreto.
Riégame de especias que dejen mi vida impregnada de tu olor.
Sácame de quicio.
Llévame a pasear atado con una correa que apriete demasiado.
Hazme sufrir.
Aviva las ascuas.
Ponme a secar como un trapo mojado.
No desates las cuerdas hasta que sea tarde.
Sírveme un vaso de agua ardiente y bendita que me queme por dentro, que no sea tuya ni mía, que sea de todos.
Líbrame de mi estigma.
Llámame tonto.
Sacrifica tu aureola.
Perdóname.
Olvida todo lo que haya podido decir hasta ahora.
No me arrastres.
No me asustes.
Vete lejos.
Pero no sueltes mi mano.
Empecemos de nuevo.
Sangra mi labio con sanguijuelas de colores.
Fuma un cigarro para mí.
Traga el humo.
Arréglalo y que no vuelva a estropearse.
Échalo fuera.
Crúzate conmigo en una autopista a cien por hora.
Sueña retorcido.
Sueña feliz, que yo me encargaré de tus enemigos.
Dame la llave de tus oídos.
Toca mis ojos abiertos.
Nota la textura del calor.
Hasta reventar.
Sé yo mismo y no te arrepentirás.
¿Por cuánto te vendes? Regálame a tus ídolos.
Yo te enviaré a los míos.
Píllate los dedos.
Los lameré hasta que no sepan a miel.
Hasta que no dejen de ser miel.
Sal, niega todo y después vuelve.
Te invito a un café.
Caliente claro.
Y sin azucar. Sin aliento.
8 comentaris:
Habré visto esta película dos o tres veces y cada vez me gusta más. Es una historia tierna y triste, preciosa.
tnc aquesta peli al disc extern de l'ordinador des del inici dels temps (ara potser m'he passat una mica) i tampoc sabria dir la raó de seguir en les "pendents". la veuré!
Si Geno, coincidimos en eso, a mi también me gustó mucho.
T'ha passat igual que a mi Oscar, doncs quan la veges ja em diràs què tal, perquè el títol no em deia res i realment pense que val la pena.
Un beset als dos!
gràcies per l'enllaç. Jo també t'he afegit.
Saps que no l'he vist? Mira, tants anys... la lletra és preciosa, suggerent, amorosa, àcida, trista, dura...una mica de tot, com la vida...
Un petonàs, i bona diada...i tots els dies que vindran!
M'encanta el poema/cançó o el que siga!! M'encanta!! Me l'has de deixar =)
Irianesh, quan vullgues passes per casa i agafes la peli.
Heu de vure-la tots/es!!! jajajaj (publicitat: cobre 50 euros cada vegada que algú la veu)
Un saludet
kar sem iskal, hvala
Publica un comentari a l'entrada