Aquestes paraules, que no tinc l'atreviment de dir poesia, les vaig escriure fa molt de temps, pensant en una persona llunyana que vaig conéixer quan estava intentant oblidar a una altra persona encara més llunyana... però no contaré la meva història, no encara, a més avorriria a tot l'espai virtual i no volem que això passe.
Són una mica infantils, les veig ara i pense, però en aquell moment tenien molt de sentit perquè van començar com un dibuix d'ones de mar amb un vaixell navegant fins que les ones es van convertir en paraules:
3 comentaris:
Osti! Aquesta història teva l'has d'explicar, jaja
Segur que val la pena i no avorreix ningú.
la veritat, no sé què més dir en aquesta ocasió :P
Només que és maco això que vas escriure. Senzill, sense cap complicaicó, tal com et surt de dins.
Apa, fada Ada. Una abraçada! ;)
Si, cuenta cuanta, que somos muy cotillas por esots lares. Y es que detras de todo gran o pequeño amor siempre hay una gran historia.
jaja... qué morbosos que sois... sólo diré que va dedicada a un beso que podía haber sido pero no fue...
qué tonta!
Publica un comentari a l'entrada